"In Chains"

Sona Depeche Mode a l'aparell de música. L'habitació, buida, és a la vegada plena dels acords i la veu que repeteix contínuament "...I'm in chains...". El llum, s'ha quedat encès, com l'ordinador. I hi ha un escampall d'objectes que donen a entendre una marxa precipitada: la cadira girada, un llapis al terra, la cigarreta encesa al cendrer, una sabatilla tombada, la manta amb la que ella es tapava cada tarda al posar-se a escriure...

A través de la finestra, el crepuscle anuncia la retirada de la claror, i les fulles que cauen dels arbres per culpa del vent són la mostra del clima hostil. Les llàgrimes de pluja rellisquen per damunt la superficie del vidre, i es percep la condensació invernal, trencada per unes ditades que hi han relliscat al damunt.

Si sortim de l'habitació, es perd el rastre de la música, però apareix una altra sabatilla enmig del passadís, senyal del nou camí que ha començat la protagonista absent de la història. Si fossim més observadors, ens adonariem de les petjades ja quasi imperceptibles que han deixat els peus descalços al terra del passadís, i que corren cap al menjador, on hi ha el telèfon, encara despenjat i on hi ressonen unes paraules fantasmals "...Encadenada..." dirigides vés a saber a qui.

La porta del balcó és oberta, i si sortim veurem una colla de plantes, abans ben cuidades però ara abandonades i víctimes de la ignorància. Però el que crida l'atenció són els llums enlluernadors de l'ambulància que hi ha al carrer. S'amuntega la gent conduïda per la morbositat més ferotge cap a l'objecte d'interès.

Ella, encadenada en el seu bloqueig. Ella, alliberada pel suïcidi. Serà el seu esperit etern capaç d'acabar aquella història...?