dimarts, 8 de març del 2016

Dia Internacional de la Dona



Tenim dret...
  • ·        Tenim dret a treballar lliurement: com vulguem, on vulguem i del que vulguem.
  • ·         Tenim dret a treballar i no ser deixades morir cremades, ni torturades ni violades per exercir la nostra voluntat.
  • ·         Tenim dret a triomfar laboralment sense sacrificar res.
  • ·         Tenim dret a tenir el mateix salari, condicions laborals i oportunitats que un home.
  • ·         Tenim dret a ser contractades encara que estiguem en edat fèrtil / encara que tinguem arrugues i ja no siguem tan guapes.
  • ·         Tenim dret a treballar des de jovenetes sense que això vulgui dir que som estúpides.
  • ·         Tenim dret a conservar el nostre lloc de treball si volem ser mares (si és que ho volem) i a poder compaginar la vida laboral amb la vida familiar.
  • ·         Tenim dret a vestir amb minifaldilla, escot o tanga sense que això signifiqui que estem convidant a l’assetjament sexual.
  • ·         Tenim dret a ascendir laboralment sense que se’ns acusi de “menjar-se-la” als de dalt.
  • ·         Tenim dret a ser “jefas”, a plantar cara i que no se’ns titlli de “putes”, “amargades” i/o “malfollades” per fer-ho.
  • ·         Tenim dret a que se’ns escolti quan fem propostes.
  • ·         Tenim dret a equivocar-nos i no escoltar “dona havies de ser”.
  • ·         Tenim dret a tenir un mal dia i no haver d’escoltar “ja li ha vingut la regla”.
I fins que la societat no en sigui plenament conscient, seguirem lluitant.

Miriam Lleó Laso
8/3/2016

diumenge, 6 de juliol del 2014

No vull dir adéu encara

Ara que veig com te’n vas a poc a poc
desitjaria que hi hagués un déu
per resar-li demanant la teva tornada.
Ara que sento com el comiat s’acosta
voldria tenir esperança
i maleeixo els meus pensaments
desitjant un final ràpid
que acabi amb la teva immerescuda agonia.
Ara que veig desaparèixer el teu ésser
recordo tots els qui m’han abandonat
i es suma aquest pesar a la muntanya de tristesa
que s’acumula al llarg de la meva existència.
El cúmul d’angoixa és insuportable
i tant de bo un sospir em traslladés
a la tendra infància on tot semblava perfecte
i on tu, junt amb els altres, éreu el meu cercle feliç.
No vull dir adéu encara,
vull dir un fins aviat, o un cuida’t o un fins demà.
Vull tornar a sentir les teves històries,
vull tornar a acompanyar-te al paradís del teu restaurant favorit,
que ara em sembla que tot ha passat massa ràpid,
que sembla que no he estat prou amb tu.
I si un altre se’n va, un altre buit a la taula.
És massa aviat encara...
No vull dir adéu...

dilluns, 24 de març del 2014

El dia de l'avi

Vaig tenir la sort de ser una nena que va créixer i gaudir amb els seus quatre avis, als que vaig estimar molt. Però avui, vull dedicar unes paraules al meu avi Julio.

El meu avi Julio era una persona senzilla i divertida, conductor de trens de mercaderies de la RENFE. I quan penso en el meu avi Julio, a part d'en el seu mostatxo frondós, el seu somriure i els seus ulls verd oliva, penso en el seu paquet de Ducados negre, tou, dels que desava dins la butxaca de la seva camisa blanca i que a les tardes restava abandonat damunt la taula del cafè a l'espera de l'espoli del fumador (el primer cigarret que vaig fumar-me embolcallada en el plaer de la clandestinitat, robat per cert, a una persona molt propera a ell). I també recordo el vi amb "La Casera" del dinar, sobretot a l'estiu, i com li agradava el Real Madrid. És curiós perquè jo era molt petita i no entenia de futbol, però em vénen al cap els seus renecs quan parlava de certs jugadors o fins i tot algun que altre entrenador, i com el "xinxava" jo amb el Barça (i el meu germà amb L'Espanyol), en el fons, perquè tots els de l'escola ho eren i perquè el Cruyff "molava caxo".

Sempre, després d'aquests partits en què momentàniament em transformo en una "Culera" cridanera, em pregunto què hauria pensat el meu avi Julio, de què hauríem pogut discutir, o com l'hauria pogut "xinxar" amb una mica més de coneixements futbolístics. Realment, d'ell conservo records molt més preciosos i privats que romandran en el meu cor per sempre, però és curiós com a vegades, d'un fet tan simple com un partit de futbol es desperten en mi sentiments tan bonics i a la vegada dolorosos que em fan viatjar entre el passat feliç i el present, també feliç, però sense la persona estimada que es va separar de mi (de nosaltres) tan sobtadament.

...

Mis palabras nunca serán suficientes para describir lo mucho que te quería, y cómo siento que no hayas podido ver en qué tipo de mujer me he convertido. Te sentirías muy orgulloso del legado que dejaste: tu hija, tus nietos.

Avi, te echo de menos.