diumenge, 6 juliol de 2014

No vull dir adéu encara

Ara que veig com te’n vas a poc a poc
desitjaria que hi hagués un déu
per resar-li demanant la teva tornada.
Ara que sento com el comiat s’acosta
voldria tenir esperança
i maleeixo els meus pensaments
desitjant un final ràpid
que acabi amb la teva immerescuda agonia.
Ara que veig desaparèixer el teu ésser
recordo tots els qui m’han abandonat
i es suma aquest pesar a la muntanya de tristesa
que s’acumula al llarg de la meva existència.
El cúmul d’angoixa és insuportable
i tant de bo un sospir em traslladés
a la tendra infància on tot semblava perfecte
i on tu, junt amb els altres, éreu el meu cercle feliç.
No vull dir adéu encara,
vull dir un fins aviat, o un cuida’t o un fins demà.
Vull tornar a sentir les teves històries,
vull tornar a acompanyar-te al paradís del teu restaurant favorit,
que ara em sembla que tot ha passat massa ràpid,
que sembla que no he estat prou amb tu.
I si un altre se’n va, un altre buit a la taula.
És massa aviat encara...
No vull dir adéu...

dilluns, 24 març de 2014

El dia de l'avi

Vaig tenir la sort de ser una nena que va créixer i gaudir amb els seus quatre avis, als que vaig estimar molt. Però avui, vull dedicar unes paraules al meu avi Julio.

El meu avi Julio era una persona senzilla i divertida, conductor de trens de mercaderies de la RENFE. I quan penso en el meu avi Julio, a part d'en el seu mostatxo frondós, el seu somriure i els seus ulls verd oliva, penso en el seu paquet de Ducados negre, tou, dels que desava dins la butxaca de la seva camisa blanca i que a les tardes restava abandonat damunt la taula del cafè a l'espera de l'espoli del fumador (el primer cigarret que vaig fumar-me embolcallada en el plaer de la clandestinitat, robat per cert, a una persona molt propera a ell). I també recordo el vi amb "La Casera" del dinar, sobretot a l'estiu, i com li agradava el Real Madrid. És curiós perquè jo era molt petita i no entenia de futbol, però em vénen al cap els seus renecs quan parlava de certs jugadors o fins i tot algun que altre entrenador, i com el "xinxava" jo amb el Barça (i el meu germà amb L'Espanyol), en el fons, perquè tots els de l'escola ho eren i perquè el Cruyff "molava caxo".

Sempre, després d'aquests partits en què momentàniament em transformo en una "Culera" cridanera, em pregunto què hauria pensat el meu avi Julio, de què hauríem pogut discutir, o com l'hauria pogut "xinxar" amb una mica més de coneixements futbolístics. Realment, d'ell conservo records molt més preciosos i privats que romandran en el meu cor per sempre, però és curiós com a vegades, d'un fet tan simple com un partit de futbol es desperten en mi sentiments tan bonics i a la vegada dolorosos que em fan viatjar entre el passat feliç i el present, també feliç, però sense la persona estimada que es va separar de mi (de nosaltres) tan sobtadament.

...

Mis palabras nunca serán suficientes para describir lo mucho que te quería, y cómo siento que no hayas podido ver en qué tipo de mujer me he convertido. Te sentirías muy orgulloso del legado que dejaste: tu hija, tus nietos.

Avi, te echo de menos.

diumenge, 26 gener de 2014

What de F****************************************************K?!?!?!!?!?

Un cop superada la desolació, la tristesa, em ve la ràbia i utilitzo aquesta expressió tant rerererepetida per llençar un crit a l'espai virtual.

Desolació? Tristesa? Per què? No, aquesta vegada no és la crisi amics meus. Aquesta vegada el detonant és una altra desgràcia que succeeix en aquest meravellós món tan avançat, tan supermegaxupiguay amb els smartfouns superxaxis i els capkeiks i les "pissarretes" i guau un món súperglobalenelquepucferdetot.

Doncs aquesta merda de món, tan avançat i altrehora tan ple d'oportunitats no deixa de ser un espai en el que s'aglomeren els desgraciats que el converteixen en un malson. Desgraciats que formen part de l'oligarquia que cada vegada acumula més riquesa i que fomenten l'abús contra els recursos naturals i contra els éssers vius innocents del planeta.

No fa massa, vaig trobar en una carpeta de la feina la carta del Jefe Seattle al president dels Estats d'Units, i seguint les meves predessores de l'assignatura, vaig fer-la llegir i analitzar als meus alumnes. "Allò que fem a la terra ho acabarem pagant nosaltres" resava una frase d'aquell pobre home turmentat davant la crueltat de l'home blanc. El cas és que sí, ho acabarem pagant, però els desgraciats que fan arrencar la pell als animalets encara vius o que maten perquè sí, per esport, els malnascuts que experimenten amb medicaments amb els nens quasi morts per inanició, els que fan negoci amb les armes o les drogues i contribueixen a les guerres, els que estan acabant amb l'Amazones, aquests somriuran damunt la seva muntanya de monedes d'or i res més els amoïnarà.

Total, tenim la Lluna, Mart... Nous territoris per explorar i explotar i destruir.

I mentrestant en aquest món súpermegaxupiguay els pobres subnormals dels ciutadans reciclem, no comprem pells autèntiques, sobrevivim a una penosa economia, col·laborem d'una manera o altra amb ONG's i grups ecologistes, intentem fer consum responsable, compartim el poc que tenim...

Però des de dalt de la seva mutanya d'or, el senyor del Monopoly ens mira i riu, riu salvatgement mentre acaricia un feix de bitllets als que ja ha posat nom.






Detonant? Ja no importa...