dimarts, 31 de desembre del 2013

Adéu, 2013

No volia deixar el bloc sense una entrada de tancament del 2013.

Aquest any ha estat a la vegada meravellós i complex, en el que he tingut un fort creixement personal i un procés fantàstic d'autoconeixement que ha marcat un canvi en la meva vida. He vist, però, la decadència més absoluta de la societat, les trifulques dels diversos governs que marquen els seus territoris sempre pensant en l'interès propi, i el creixement del feixisme velat en el que alguns denominen el "Govern Central". Estem coneixent les privacions de la societat, l'eliminació de drets bàsics com el dret a manifestar-se o el de decidir sobre el propi cos i l'emigració de grans persones i cervells. I això es suma al que s'ha estat forjant durant aquests anys de la malanomenada "crisi global" que ha acabat afectant, com sempre, al poble treballador.

No obstant, no vull acabar l'any sense un punt de positivisme, tal i com em marca la meva personalitat. Bevem doncs, a la salut dels oprimits. Correran vents millors que guiaran les nostres veles cap a la revolució absoluta o cap a la destrucció del mal.

Salut!

I feliç 2014.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Ventre Buit

Ja està aquí, ja ha arribat,
pica a la porta amb tocs ensordidors...
L'avís de la maternitat
es presenta d'imprevist.

Es toca el ventre,
buit.
És l'hora,
però no el pot omplir.

El temps és arribat,
però no el moment.
El temps és arribat,
però l'infant no pot acollir.

El desig l'atrapa,
li estreny les entranyes,
el sexe,
el cor.

I augmenta a dia que passa
l'ansietat davant l'esdevenir
que no s'esdevindrà,
perquè vida, ara no pot donar.

El sanglot en la soledat
el cor trencat
els ulls enrogits
quan es mira al mirall.

Es toca el ventre,
buit.
És l'hora,
però no el pot omplir.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Gallows Hill o el Turó dels Penjats

Ahir vam assistir a l'estrena mundial de Gallow Hill, la cinquena aposta del realitzador català Víctor García presentada al Festival de Sitges 2013, que com ell va assegurar "No ha estat vista per ningú i ni jo mateix l'he vist encara projectada". El film està recolzat per una forta producció i compta amb un equip d'actors que no deixa res que desitjar i que compartiren, tal i com varen dir ells mateixos "una experiència intercultural molt enriquidora" que els ha dut a la ciutat del Garraf que aquests dies és capital del Terror, entre d'altres.

Parlem ara de la pel·lícula. Tècnicament bé: el joc entre càmara subjectiva, primers plànols,  i tot el joc d'imatges tremoloses i la llum pàl·lida deixen senyal de que hi ha una marca personal. Els actors tenen una actuació correcta però no enlluernadora. La història no deixa de ser una mescla d'elements ja vistos al llarg de tota la història del cinema de terror, amb la qual cosa no depara cap sorpresa. En definitiva, ens trobem davant una pel·lícula ben feta, amb els moments clau d'impressió i d'ensurts, però que decepciona al ser força previsible i poc trencadora, i fins i tot amb algun error argumental.

I és que una espera d'aquesta mena de festivals trobar experiments que manipulin brutalment l'espectador, que facin cridar a tota la sala, innovacions i obres que surtin dels convencionalismes i dels arquetips de Hollywood, i més quan es tracta de la secció oficial, on en principi s'hi projecta del bo el millor. Volem (crec que molts més que jo) risc.

Però vaja, tampoc la tirarem per terra, perquè jo, per davant de tot, considero que s'ha de valorar la feina feta. Per tant, s'ha de valorar la tensió construïda en certes escenes, una filmació impecable, uns paisatges i un parament escenogràfic bastant impressionants i una història, que si més no pot resultar més o menys entretinguda.

És una pel·lícula recomanable? Bé, per passar una tarda de diumenge plujosa al sofà amb manteta i crispetes sí. Però no us recomanaria que us gastéssiu els diners en anar-la a veure.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Turmentats

M'agradaria deixar de ser un turmentat... però no puc. En aparença no ho sembla, però tot fa el seu camí per dins... Ambició, trauma, enveja, inferioritat, violència, malaltia mental, supèrbia... Tots som uns turmentats, sigui pel motiu que sigui, passem els dies deixant que la foscor s'apoderi dels nostres interiors.

Qui sap què amaguem les persones... Anem pel carrer, i un bon dia un jove es posa a disparar contra un grup d'ancian que alimentaven els coloms del parc, o de sobte, es descobreix un antic garatge ple d'animals dissecats, o fins i tot, en els soterranis de les barriades més acomodades podem trobar una víctima innocent que hi roman des de fa anys i panys. El que no sabem és qui pot esclatar en un moment donat, el que no sabem... és si nosaltres també som uns turmentats.

No obstant, és en nosaltres mateixos dins dels quals podem trobar l'arma d'aniquil·lació global definitiva o per contra, la nostra pròpia destrucció. És dins nostre on hi ha l'instrument que ens proporcioni un gaudi efímer o potser la venjança... O potser el plom que ens enfonsarà cap a una bogeria definitiva. 

Tots som i serem uns Turmentats. Només heu de decidir com moureu la balança.

Cordials salutacions des d'un infern personal.

D.




dilluns, 23 de setembre del 2013

Nómadas

Os vais para encontrar un futuro mejor. Viajáis sin descanso para luchar para conseguir eso que aquí no se ofrece: una vida digna.

Sois lo mejor que tenemos, y es por esta misma razón que tenéis que abandonar esta tierra infértil incapaz de acoger las semillas que son el futuro de mañana. Luchando con constancia para triunfar sobre el enemigo que hoy nos amenaza, tenéis la valentía de atravesar fronteras a la espera de un lugar mejor que sepa apreciar lo que aquí evitan tapándose los ojos con la venda de la hipocresía. Y a aquéllos que lo hacen, no les pasará nada, pero vosotros tenéis que estar orgullosos de formar parte de esta generación que no se conforma, que no habla por hablar y que lo deja todo para viajar allí dónde la brújula de las ilusiones les guía. Y seréis afortunados de escapar del lugar donde se menosprecian y se aniquilan las flores antes de que llegue la primavera.

Siempre adelante siguiendo la carretera sin fin. Siempre hacia adelante escapando de los persecutores abanderados por la ignorancia. Las lágrimas sólo sirven para aclarar la mirada.

Los que nos quedamos aquí, os animamos a que vayáis hacia adelante, intentando preservar una esperanza que se va agotando poco a poco.

los que nos quedamos aquí, estaremos a la espera dentro de la añoranza.

Los que esperamos aquí, os echaremos de menos siempre.

Los que esperamos aquí, os queremos. Siempre. 


"Ah ah
we come from the land of the ice and snow
from the midnight sun where the hot springs flow.
the hammer of the gods
will drive our ships to new lands
to fight the horde singing and crying:
valhalla i am coming!
on we sweep with threshing oar
our only goal will be the western shore.
ah ah
we come from the land of the ice and snow
from the midnight sun where the hot springs flow.
how soft your fields so green,
can whisper tales of gore,
of how we calmed the tides of war.
we are your overlords.
on we sweep with threshing oar,
our only goal will be the western shore.
so now you'd better stop and rebuild all your ruins,
for peace and trust can win the day
despite of all your losing.
"
Led Zeppelin, The Immigrant Song

Nòmades

Marxeu per trobar un futur millor. Viatgeu sense descans per lluitar per aconseguir allò que aquí no s'ofereix: una vida digna.

Sou el millor que tenim, i tant és així que heu de marxar d'aquesta terra erma que és incapaç d'acollir les llavors que crearan el demà. Lluitant amb constància per véncer l'enemic que avui ens amenaça, teniu la valentia d'atravessar fronteres a l'espera d'un lloc millor que sàpiga apreciar el que aquí eviten tapant-se els ulls amb la bena de la hipocresia. I a aquells que ho fan, no els passarà res, però vosaltres heu d'estar orgullosos de formar part d'aquesta generació que no es conforma, que no parla per parlar i que ho deixa tot per viatjar allà on la brúixola de les il·lusions els guia. I sereu afortunats d'escapar d'allà on es menyspreen i s'aniquil·len les flors abans que arribi la primavera.

Sempre endavant, la carretera no té fi. Sempre endavant escapant dels persecutors abanderats per la ignorància. Les llàgrimes tan sols són per aclarir la mirada.

Els que ens quedem aquí, us animem que tireu endavant, intentant preservar una esperança que a poc a poc s'acaba.

Els que ens quedem aquí, aguantem l'espera enmig de l'enyorança.

Els que esperem aquí, us enyorarem sempre.

Els que esperem aquí, us estimem. Sempre.

diumenge, 9 de juny del 2013

Pr1mera Fila, de mudança!

Què voleu que us digui! A Pr1mera Fila estem de canvis i novetats com a persones inquietes i hem renovat la revista en format bloc, més accessible, més innovadora, més còmoda!

Esperem que ens aneu seguint, i aneu comentant el que llegiu!

Us deixo el link!

pr1merafila.wordpress.com


diumenge, 31 de març del 2013

Oda a una crosta

Oda a una crosta


Durant molts anys he tingut
una crosta enganxada a un costat
no recordo com va aparèixer
però ben arrapada sempre ha estat.

Hi ha hagut èpoques en que semblava
que a poc a poc es desenganxava,
que en queien trossets
sols o perquè jo rascava.

Però ja sabeu que aquestes coses
es reprodeixen a marxes forçoses
i a la fi arrapada es va quedar,
com una paparra a la carn.

A vegades resutava molesta
però ja sabeu que la força del costum
és molt poderosa
i la mantenia en la seva agonia.

Fins que fa poc temps vaig sentir
la necessitat d'arrencar-la,
mes la covardia em podia
al pensar en el dolor que sofriria.

Finalment, per sí sola ha caigut
i m'he sorprès, la veritat,
perquè ni jo m'ho esperava
i a gust m'he quedat.

No obstant, el dolor va ser el mateix
o potser pitjor que si l'hagués arrencat.
I pensant en desar-la com a record
he descartat la tonteria.

A la brossa l'he llençat,
(a l'orgànica que s'ha de reciclar)
i que es podrexi amb els seus teixits corruptes.
Que desaparegui i m'abandoni per sempre.

Una marca a la pell m'ha quedat.
Una cicatriu certament desagradable,
però cada dia que passa es va suavitzant
i espero que un dia ja no es veurà.

Però de moment tinc aquest recordatori
que em fa pensar en ser més prudent
quan per la vida camini,
per no tornar a caure
i evitar una altra crosta absorbent
que no em deixi ni de nit ni de dia
i que em recordi constantment
que patiré una altra traïdoria.



MLLL - 31/3/2013

Una dedicatòria com qualsevol altra

UNA CARROÑA
Recuerda, alma, el objeto que esta dulce mañana 
de verano hemos contemplado:
al torcer de un sendero una carroña infame 
en un cauce lleno de guijas,
con las piernas al aire, cual lúbrica mujer,  Publicat a
ardiente y sudando venenos,
abría descuidada y cínica su vientre 
lleno todo de exhalaciones.
Irradiaba sobre esta podredumbre el sol, como 
para cocerla al punto justo,
y devolver el céntuplo a la Naturaleza 
lo que reunido ella juntaba;y el cielo contemplaba la osamenta soberbia 
lo mismo que una flor abrirse.
Tan fuerte era el hedor que creíste que fueras 
sobre la hierba a desmayarte.
Los insectos zumbaban sobre este vientre pútrido, 
del que salían negras tropas
de larvas, que a lo largo de estos vivos jirones 
-espeso líquido- fluían.
Todo igual- que una ola subía o descendía, 
o en burbujas se remontaba;
diríase que el cuerpo, de un vago soplo hinchado 
multiplicándose vivía.
Prodigaba a este mundo una música extraña, 
cual viento y cual agua corriente,
o el grano que en su arnero con movimiento rítmico 
un cribador mueve y agita.
Las formas se borraban y no eran más que un sueño, 
un bosquejo lento en llegar,
en la tela olvidada, y que acaba el artista 
únicamente por el recuerdo.
Detrás de los roquedos una perra nerviosa 
como irritada nos miraba, 
esperando coger nuevamente el pedazo 
del esqueleto que dejó.
-¡Y serás sin embargo igual que esta inmundicia, 
igual que esta horrible infección,
tú, mi pasión y mi ángel, la estrella de mis ojos, 
y el sol de mi naturaleza!
¡Sí! Así serás, oh reina de las gracias, después 
de los últimos sacramentos,
cuando a enmohecerte vayas bajo hierbas y flores 
en medio de las osamentas..
¡Entonces, oh mi hermosa, le dirás al gusano 
que con besos te comerá,
que he guardado la esencia y la forma divina 
de mis amores descompuestos!

Charles Baudelaire, Fleurs du mal