Ha saltat la notícia que el govern, després d'haver aprovat els pressupostos, ha pensat una altra meravellosa retallada de 10.000 milions (!) d'euros en Sanitat i Educació.
Tot això em fa pensar som víctimes d'una conspiració que vol proposar un canvi en el model social i convertir la població en peces de la maquinària d'una fàbrica o en un ramat d'ovelletes bufones i obedients. Però senyors meus, s'estan complicant la vida i a més a més estan causant una alarma en la ciutadania innecessària: lobotomies des de que naixem i així ens estalviaríem tots problemes i maldecaps.
Aquesta solució només comporta avantatges: es reserva l'educació per uns quants de l'€lit capitalista (algú ha de fer de cap de màquines o de pastor, oi?) i ja veurien vostès si s'estalvia en aquest àmbit. A més a més, per què es necessitaria Sanitat per a tothom? Si algú es posa malalalt fora; no canviem una bombeta quan es fon o comença a trontollar? Doncs el mateix. Una altra despesa fora.
I no cal anomenar altres avantatges: mà d'obra barata o, per què no? Gratuïta. Qui es queixarà? L'alimentació també podria deixar de ser un problema: farinetes per a tothom, i ja està! Ara, els grans xefs es reservaran per aquesta €lit, que pobres, han de compensar els seus sacrificis... Em podria estar tot el dia anomenant avantatges, però penso que no cal, ja ens ho podem imaginar. De fet, per imaginar aquest possible nou món, recomanaré un llibre que em va encantar: Un mundo feliz, d'Aldous Huxley. Genial i visionari, perquè descriu el món en el que pot desembocar tot això.
Però no ens alarmem, perquè com que no ens assabentarem de res, res ens farà mal. Si no em creieu, només heu de posar certs canals televisius que omplen la seva graella amb crits, xafarderies, crits, i estupideses vàries; els protagonistes d'aquests shows són feliços, i més feliços són els espectadors. Aquests no necessiten la lobotomia, perquè la mateixa televisió els ha matat prou neurones com aprendre a no fer les seves necessitats al mig del carrer.
Bé doncs, que comenci el compte enrere. Potser la fi del món que van pronosticar els mayes serà la fi del món intel·ligent, lliure i de ple dret que fins ara havíem pogut tastar.
dimarts, 10 d’abril del 2012
dimarts, 27 de març del 2012
Feliç Dia Mundial del Teatre!
Missatge internacional del Dia Mundial del Teatre 2012
És un honor per a mi que l’Institut Internacional del Teatre (ITI) de la UNESCO m’hagi demanat escriure unes notes per commemorar el 50è aniversari del Dia Mundial del Teatre. Adreço aquestes paraules als meus companys del món del teatre, col·legues i camarades. Que el vostre treball sigui convincent i original. Que sigui profund, commovedor, contemplatiu i únic. Que ens ajudi a reflexionar sobre el que significa ésser humà, i que aquesta reflexió sigui guiada pel cor, la sinceritat, el candor i la gràcia. Que supereu les adversitats, la censura, la pobresa i el nihilisme, com de ben segur caldrà que feu molts de vosaltres. Que sigueu dotats del talent i el rigor necessaris per instruir-nos en els batecs del cor en tota la seva complexitat, i també de la humilitat i curiositat necessàries per fer-ne d’això el treball i l’obra de la vostra vida. I que el millor de vosaltres –perquè només podrà ser el millor de vosaltres, encara, en moments singulars i breus- aconsegueixi formular la més bàsica de les preguntes: “Com vivim?” Que la fortuna sigui amb vosaltres. Bona sort!
John Malkovich
Manifest del Dia Mundial del Teatre de l’AADPC
EL TEATRE és un dels pocs actes col·lectius que queden en la societat, en la mesura en que requereix encara –ara i per sempre-, la presència física de tots els que hi participen, actors i espectadors, i no es pot substituir per mitjans tecnològics, sense cap ànim de menyspreu per aquests mitjans, excel·lents i, per descomptat, compatibles.
És cert que estem vivint una època crítica, en la qual no és pot parlar d’una manera superficial sobre les nostres coses, sobre el nostre ofici, finalment, sobre la nostra Vida. Però també és cert que no podem caure en lamentacions inútils davant d’un moment difícil que no podem evitar. La qüestió és buscar com, davant d’aquest moment, podem preservar el nostre espai de creativitat i de llibertat. Perquè el problema no pertany només al nostre col·lectiu, sinó, d’una manera primordial, a l’individu.
Divendres passat, el diari “Le Monde” publicava, per primera vegada, un text d’Albert Camus que mai no va ser imprès en vida de l’autor. Llegint aquell text he sentit la força i la energia necessària per poder dirigir-me a vosaltres amb aquella idea, amb les seves paraules.
Diu Camus, que perquè un periodista no perdi la seva independència, la seva llibertat, s’han d’acomplir aquestes condicions:
Lucidesa
Refús
Ironia
Obstinació
Lucidesa per oposar resistència als mecanismes de l’odi i la ira i al culte a la fatalitat.
Refús, davant l’estupidesa creixent, fins a oposar, si cal, la desobediència.
Ironia, en tant que arma contra els poderosos, una arma que permet refusar el que és fals per dir el que és cert.
Obstinació, per superar els obstacles, tots els obstacles.
Només els cors lliures i els esperits clarividents poden fer front als obstacles i crear una nova manera de fer les coses, de canviar les coses, trobar un nou mètode per resistir, per viure, per entendre. I això s’aplica d’una manera especial al TEATRE.
Torno a Camus, diu: “Formar aquests cors i aquestes ànimes, o millor dit, despertar-los, serà la feina, a la vegada modesta i ambiciosa, que haurà de fer l’home independent. La història tindrà o no en compte aquests esforços. Però haurem de fer-los.”
Han passat setanta-tres anys des de que es van escriure aquestes paraules i penso que avui és un moment idoni per recordar-les i sentir-les com a nostres. Perquè és amb el nostre treball, la nostra força, la nostra voluntat, lucidesa, refús, ironia i obstinació com podem fer-ho. I també perquè tenim la responsabilitat, com artistes i creadors, com a persones que treballem en el Teatre des de molts llocs diferents, d’aconseguir-ho.
Rosa Novell
És un honor per a mi que l’Institut Internacional del Teatre (ITI) de la UNESCO m’hagi demanat escriure unes notes per commemorar el 50è aniversari del Dia Mundial del Teatre. Adreço aquestes paraules als meus companys del món del teatre, col·legues i camarades. Que el vostre treball sigui convincent i original. Que sigui profund, commovedor, contemplatiu i únic. Que ens ajudi a reflexionar sobre el que significa ésser humà, i que aquesta reflexió sigui guiada pel cor, la sinceritat, el candor i la gràcia. Que supereu les adversitats, la censura, la pobresa i el nihilisme, com de ben segur caldrà que feu molts de vosaltres. Que sigueu dotats del talent i el rigor necessaris per instruir-nos en els batecs del cor en tota la seva complexitat, i també de la humilitat i curiositat necessàries per fer-ne d’això el treball i l’obra de la vostra vida. I que el millor de vosaltres –perquè només podrà ser el millor de vosaltres, encara, en moments singulars i breus- aconsegueixi formular la més bàsica de les preguntes: “Com vivim?” Que la fortuna sigui amb vosaltres. Bona sort!
John Malkovich
Manifest del Dia Mundial del Teatre de l’AADPC
EL TEATRE és un dels pocs actes col·lectius que queden en la societat, en la mesura en que requereix encara –ara i per sempre-, la presència física de tots els que hi participen, actors i espectadors, i no es pot substituir per mitjans tecnològics, sense cap ànim de menyspreu per aquests mitjans, excel·lents i, per descomptat, compatibles.
És cert que estem vivint una època crítica, en la qual no és pot parlar d’una manera superficial sobre les nostres coses, sobre el nostre ofici, finalment, sobre la nostra Vida. Però també és cert que no podem caure en lamentacions inútils davant d’un moment difícil que no podem evitar. La qüestió és buscar com, davant d’aquest moment, podem preservar el nostre espai de creativitat i de llibertat. Perquè el problema no pertany només al nostre col·lectiu, sinó, d’una manera primordial, a l’individu.
Divendres passat, el diari “Le Monde” publicava, per primera vegada, un text d’Albert Camus que mai no va ser imprès en vida de l’autor. Llegint aquell text he sentit la força i la energia necessària per poder dirigir-me a vosaltres amb aquella idea, amb les seves paraules.
Diu Camus, que perquè un periodista no perdi la seva independència, la seva llibertat, s’han d’acomplir aquestes condicions:
Lucidesa
Refús
Ironia
Obstinació
Lucidesa per oposar resistència als mecanismes de l’odi i la ira i al culte a la fatalitat.
Refús, davant l’estupidesa creixent, fins a oposar, si cal, la desobediència.
Ironia, en tant que arma contra els poderosos, una arma que permet refusar el que és fals per dir el que és cert.
Obstinació, per superar els obstacles, tots els obstacles.
Només els cors lliures i els esperits clarividents poden fer front als obstacles i crear una nova manera de fer les coses, de canviar les coses, trobar un nou mètode per resistir, per viure, per entendre. I això s’aplica d’una manera especial al TEATRE.
Torno a Camus, diu: “Formar aquests cors i aquestes ànimes, o millor dit, despertar-los, serà la feina, a la vegada modesta i ambiciosa, que haurà de fer l’home independent. La història tindrà o no en compte aquests esforços. Però haurem de fer-los.”
Han passat setanta-tres anys des de que es van escriure aquestes paraules i penso que avui és un moment idoni per recordar-les i sentir-les com a nostres. Perquè és amb el nostre treball, la nostra força, la nostra voluntat, lucidesa, refús, ironia i obstinació com podem fer-ho. I també perquè tenim la responsabilitat, com artistes i creadors, com a persones que treballem en el Teatre des de molts llocs diferents, d’aconseguir-ho.
Rosa Novell
diumenge, 25 de març del 2012
El mercader de Venècia (William Shakespeare)
Tot i que ja fa un parell de setmanes que vaig anar a veure El mercader de Venècia al Teatre Nacional de Catalunya, em feia molta il·lusió dedicar-li una entrada al meu blog. Em fa molta il·lusió, insisteixo, perquè trobo que és una obra molt ben treballada i molt bona en tots els aspectes, i aquest és el meu petit homenatge.
Genial aquest Shylock tan especial, tan meravellós, que per una banda s'odia però per l'altra fa que l'espectador empatitzi amb ell. Genial perquè trenca amb la imatge clàssica que s'espera del tòpic i típic jueu avar i malcarat i genial perquè Ramon Madaula desapareix i es converteix tot ell i fins al més petit detall en un Shylock magnífic.
Genial la relectura d'un clàssic dels clàssics de feta sota la direcció de Rafel Duran, que otorga al que originàriament era una comèdia veneciana seglesetziana un regust amarg que trenca amb el que s'havia vist fins ara. A més, aprofita la virtut dels textos shakespereans temporalment camaleònics i trasllada el context en un context actual, convertint l'alegre Venècia en una ciutat cosmopolita, in i si m'ho permeteu sota l'imperialisme econòmic capitalista que predomina en els nostres dies, això sí, respectant el text, el lèxic i la riquesa del text original traduït.
Genial tot el repartiment d'actors perquè aconsegueixen un conjunt espectacular, i tiren endavant una obra de manera lleugera i elegant, sense trencar amb l'harmonia i l'equilibri que crea la contraposició de classicitat i modernitat. Tots i cadascun d'ells són peça cabdal en aquesta dansa teatral que crea un espectacle magnífic.
Genial la posada en escena, l'escenografia, els recursos, la música, l'estilisme...
De fet, no em cansaria de fer alabances, però la meva final és que penso que avui dia és meravellós veure com hi ha artistes trencadors que arrisquen per aconseguir que l'art, la cultura, es renovi diàriament. En aquest cas el risc aconsegueix una obra espectacular, envolvent i sensual que fa que l'espectador es quedi atrapat a la seva butaca amb set de més teatre.
***
Fitxa Artística
Shylock
Ramon Madaula
Antonio
Àlex Casanovas
Bassanio
Roger Coma
Porcia
Anna Ycobalzeta
Nerissa
Marta Domingo
Jessica
Margalida Grimalt-Reynés
Lorenzo
Albert Ausellé
Graciano
Joan Valentí
Salerio
Pere Eugeni Font
Solanio
Àlvar Triay
Tubal / El vell Gobbo
Santi Pons
Stephanie
Marta Betriu
Dux de Venècia / Príncep d’Aragó
Pep Sais
Lancelot Gobbo
Pep Ambròs
Príncep del Marroc
Joan Díez
Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres
Joan Díez
Jordi Llovet
David Ortega
Oriol Ruiz
Josep Sobrevals
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Genial aquest Shylock tan especial, tan meravellós, que per una banda s'odia però per l'altra fa que l'espectador empatitzi amb ell. Genial perquè trenca amb la imatge clàssica que s'espera del tòpic i típic jueu avar i malcarat i genial perquè Ramon Madaula desapareix i es converteix tot ell i fins al més petit detall en un Shylock magnífic.
Genial la relectura d'un clàssic dels clàssics de feta sota la direcció de Rafel Duran, que otorga al que originàriament era una comèdia veneciana seglesetziana un regust amarg que trenca amb el que s'havia vist fins ara. A més, aprofita la virtut dels textos shakespereans temporalment camaleònics i trasllada el context en un context actual, convertint l'alegre Venècia en una ciutat cosmopolita, in i si m'ho permeteu sota l'imperialisme econòmic capitalista que predomina en els nostres dies, això sí, respectant el text, el lèxic i la riquesa del text original traduït.
Genial tot el repartiment d'actors perquè aconsegueixen un conjunt espectacular, i tiren endavant una obra de manera lleugera i elegant, sense trencar amb l'harmonia i l'equilibri que crea la contraposició de classicitat i modernitat. Tots i cadascun d'ells són peça cabdal en aquesta dansa teatral que crea un espectacle magnífic.
Genial la posada en escena, l'escenografia, els recursos, la música, l'estilisme...
De fet, no em cansaria de fer alabances, però la meva final és que penso que avui dia és meravellós veure com hi ha artistes trencadors que arrisquen per aconseguir que l'art, la cultura, es renovi diàriament. En aquest cas el risc aconsegueix una obra espectacular, envolvent i sensual que fa que l'espectador es quedi atrapat a la seva butaca amb set de més teatre.
***
Fitxa Artística
Traducció
Joan Sellent
Direcció
Rafel Duran
Escenografia
Rafel Lladó
Vestuari
Isidre Prunés
Il·luminació
Kiko Planas
So
Pepe Bel
Recerca i edició de vídeo
Eugenio Szwarcer
Caracterització
Lucho Soriano
Mariona Trias
Ajudant de direcció
Antonio Calvo
Ajudanta d’escenografia
Marsa Amenós
Ajudanta de vestuari
Georgina Viñolo
RepartimentJoan Sellent
Direcció
Rafel Duran
Escenografia
Rafel Lladó
Vestuari
Isidre Prunés
Il·luminació
Kiko Planas
So
Pepe Bel
Recerca i edició de vídeo
Eugenio Szwarcer
Caracterització
Lucho Soriano
Mariona Trias
Ajudant de direcció
Antonio Calvo
Ajudanta d’escenografia
Marsa Amenós
Ajudanta de vestuari
Georgina Viñolo
Shylock
Ramon Madaula
Antonio
Àlex Casanovas
Bassanio
Roger Coma
Porcia
Anna Ycobalzeta
Nerissa
Marta Domingo
Jessica
Margalida Grimalt-Reynés
Lorenzo
Albert Ausellé
Graciano
Joan Valentí
Salerio
Pere Eugeni Font
Solanio
Àlvar Triay
Tubal / El vell Gobbo
Santi Pons
Stephanie
Marta Betriu
Dux de Venècia / Príncep d’Aragó
Pep Sais
Lancelot Gobbo
Pep Ambròs
Príncep del Marroc
Joan Díez
Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres
Joan Díez
Jordi Llovet
David Ortega
Oriol Ruiz
Josep Sobrevals
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)