"Laura a la Ciutat dels Sants"

Laura a la Ciutat dels Sants, escrita el 1931 pel noucentista català Miquel Llor és una de les joies literàries amb les que he topat recentment.

Fa temps que corria per casa, però m'hi havia fixat amb relatiu interès i era una d'aquelles novel·les que sempre es deixen per demà, perquè ja es tindrà temps per llegir, perquè total, és un clàssic d'aquells que no caduquen mai, d'aquells que fan llegir tard o d'hora a l'institut... En fi, que degut a la meva professió, he hagut de llegir-la mig obligadament però amb cert d'interès pel temps que fa que el veia de manera despistada.

Un cop iniciada la lectura, he descobert un argument que va més enllà del que molts han catalogat com una "novel·la rosa". Laura, una jove solitària de Barcelona (delicada, jove, bonica, culta, amb un lleu toc devot) es casa amb un home jove i ric, Tomàs de Muntanyola, senyoret de terres de Comarquinal, un poble rural, ruralíssim, tancat, amb veïns espietes i xerraires. No m'estendré més en l'argument, però es pot preveure que la promesa de felicitat de la jove es veurà ennuvolada i apagada per enveges, rivalitats i tot un seguit de maldats.

En el que sí vull fer èmfasi és en el contrast entre la brillantor de la protagonista i la negror enmig de la qual es troba. Miquel Llor crea una atmosfera de soledat i malenconia que fan compungir el cor, crea un personatge brillant com una estrella que és ofegat, ennegrit, embrutat per vils sentiments; una ànima bella i lliure aixafada per la rudesa i la superstició catòlica. L'ésser humà es troba sol en aquest món, i l'ésser humà no pot brillar... És la soledat del geni, d'aquells ésser que destaquen, però la rutina, la ignorància i la mediocritat els enterren en l'oblit.

Sé que potser he redescobert aquesta joia tard, però si hi ha algú que no l'hagi llegit, li recomano amb fervor que ho faci. Sovint deixem els clàssics oblidats, perquè considerem que ja han estat massa analitzats, però a vegades ens perdem obres que amb una bella retòrica literària i poètica que avui no existeix (per desgràcia) incideixen en temes atemporals però que saben captivar al lector d'ahir, d'avui i de demà.

"Tornarà..."

Vaig crear aquest bloc per parlar de cultura sobretot, i de pas, una miqueta de política, que mai va gens malament...

En aquesta ocasió vull escriure sobre, digue-m'ho així, la "meva cultura". Des de fa 10 anys formo part d'un projecte meravellós anomenat KathArsis TheAtre, en sóc actriu i membre fundadora i durant aquesta dècada (gairebé ja) no he deixat mai d'estimar el que feia.

El diumenge passat vam estrenar El Malentès, una genial i inspiradora obra d'Albert Camús. I puc dir, amb el cap ben alt i plena d'orgull que va ser meravellós. Hem treballat molt dur per tirar-la endavant, i per què no dir-ho? Ens en vam sortir i va ser un resultat fantàstic.

Avui, i encara èbria per l'èxit i la satisfacció, vull fer una menció especial a tots els que ho han fet possible, perquè hem patit, hem rigut, hem sofert, hem gaudit... I sempre hem estat junts. Vull donar les gràcies:

- A la Dire, per fer-nos brillar com les estrelles, per treure'ns el màxim rendiment, per exigir i a la vegada estimular. Va fer una "Maria" fantàstica i esplèndida, tràgica i sublim, a l'hora que va aconseguir un resultat amb un toc màgic que ningú és capaç de fer.

- A la Mònica, per ser una companya meravellosa, perquè dóna molt i perquècompartir amb ella l'escenari és una experiència genial. La "Mare" no hauria estat la mateixa si no hi fossis tu, perquè la vas trobar i li vas donar la vida com ningú hagués estat capaç de fer-ho.

- Al Carlos, perquè has fet un "Jan" capaç de fer encongir el cor a tot el públic, d'emmudir-los i d'emocionar-los. I perquè com a partenaire d'escenari i fora és incomparable, meravellós.

- Al Siscu, per estar sempre pendent, donant ànims en els moments més tensos. Vetlla amb el "Criat" i vetlla pels seus companys. El "Vell Criat" no hauria pogut tenir una millor presència.

- A la Rox, per estar al peu del canó, per estar amb nosaltres i per crear idees meravelloses.

- Al Joel, perquè sense ell, no sé què faria...

-Al Ruben i a la Rox, perquè han creat uns vídeos meravellosos, amb tot l'amor, emocionants i professionals de debò.

- A l'Enver i el Jofre, perquè sí, perquè sou el suport!!!

- A tots els amics i el públic: heu aguantat, heu sentit i ens heu fet créixer.

Moltes gràcies a tots!!! Que sapigueu, que estic molt orgullosa i presumeixo de formar part de l'equip que formo. Treballar així és meravellós, un somni, de veritat.

Gràcies!!!

6 de maig, 18h, Teatre Principal

Vegeu el següent bloc per a més informació:

http://katharsistheatrekt.blogspot.com.es/2012/05/el-malentes-katharsis-theatre.html

:)