És ben cert que
en aquesta vida, per tal d’adquirir el propi criteri, s’ha d’experimentar de
tot. I ahir és el que vaig fer: em vaig sotmetre a un experiment, en aquest cas
teatral, ja que vaig anar a veure per primera vegada un muntatge teatral del
director Àlex Rigola, que en aquesta temporada s’ubica a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya amb l’adaptació del clàssic de William Shakespeare, Macbeth, reanomenat per aquesta ocasió
amb el títol de MCBETH.
Bé, és complicat
definir un espectacle quan no s’ha entès del tot què s’ha vist. Sí que és
veritat s’ha d’admirar el treball dels actors, ja que no és gens fàcil passar
per les proves escèniques per les quals passen ells durant els 87 minuts que
dura l’espectacle. Però també cal dir que, personalment, penso que el
plantejament del muntatge és massa arriscat. Potser sóc jo, que sóc massa
clàssica, o que penso en Shakespeare com una referència massa intocable per
dramaturgitzar un text seu amb una visió tan particular.
Sigui com sigui,
no vaig ser una espectadora fàcil ahir, ja que no vaig poder entrar en la
situació i tot se m’apareixia massa fred i llunyà. No només per l’estètica i
vestuari (o “no-vestuari”) sinó també per la constant immobilitat dels actors
que semblaven més maniquís de la secció de roba interior del “Tall Anglès” que
uns cavallers o dames del període isabelí. Tampoc m’entrava en el cap com les
tres bruixes fatals apareixen amb màscares del Mickey Mouse, o perquè el tercer acte ha de plantejar-se en un
escenari cobert de blanc (amb les paraules Fire
Walk With Me” coronant el fons) i els dos actors protagonistes nus com el
dia en què van venir al món... Ni vaig entendre perquè en aquesta última part
havien de parlar amb veus mig guturals, o perquè el rei Duncan es marcava un
monòleg en el qual feia referències descafeïnades a la política d’avui... O
perquè Macduff està interpretat per una actriu (sense treure-li mèrit a Míriam
Iscla). O...
Però no vull ser
negativa, insisteixo en el treball actoral, ja que ha degut ser un esforç
interessant per als intèrprets recitar un text “Shakesperià” en vers (això sí:
tan accelerat que costava seguir-lo... Semblava que tenien pressa per marxar)
mentre es passegen en xandall i “Imperios”, camisoles i samarretes del Celtic
de Glasgow mantenint la dignitat pròpiament “Shakesperiana”. Un aplaudiment per
a ells. També hi va haver certs recursos molt ben utilitzats (implicar al
públic en una escena d’un banquet, el treball amb la megafonia per fer les veus
sobrenaturals, els morts amb les cares pintades de vermell...).
I sobre
l’adaptació del text en sí... Comentar que si algú es decideix a veure l’obra,
primer li aconsellaria que es llegeixi l’original, després li advertiria que
només tingui com a referència el text, perquè la posada en escena no té res a
veure amb l’original (a part que s’ha retallat alguna que altra escena, com la
de l’assassinat de la família de Macduff). Per no conservar-se, no s’ha ni
conservat el monòleg de Lady Macbeth... En algunes escenes els actors (sota el
meu criteri) no donaven l’èmfasi que li havien de donar als seus versos i en
general s’han perdut tots els punts àlgids que plantejava Shakespeare (com per
exemple la lluita final d’espases, canviada per un xoc entre dits fingint ser
pistoles), bé, excepte la bogeria final de Lady Machbeth, que va donar un toc
energètic en els últims minuts.
De tota manera,
per gustos els colors. He plasmat aquí una opinió personal, i no tinc ànim
d’ofendre ningú. Els meus criteris poden diferir de moltes persones,
evidentment, però sí que vull fer un últim raonament: quan es fa una adaptació
d’un text dramàtic, sempre hi ha d’haver un perquè, una justificació, darrere
el treball. Jo ahir no la vaig sentir o potser no la vaig entendre, i no és una
crítica barata, simplement, que no del dret ni del revés he trobat o he sabut
trobar una relació lògica en els 87 minuts de MCBTH.
